Cròniques Edetanes

Quinta Temporada – Episodi 19 (programa57) Amb la participació de Miquel Sánchez Signes. Presenta Joan Bell-lloc. Gravació Marta Gonzàlez Balaguer. Llíria. Saló d'actes de l'oficina d'Informació i Turisme. Situats sobre la necròpoli romana d'Edeta i a través del vidre, veiem il·luminats dos mausoleus d'il·lustres edetans, romanitzats, situats a la vora de la via d'accés. En aquest ambient, l'arqueòleg de Llíria, Miquel Sánchez Signes, comença a desgranar pausadament el solemne recorregut per les muralles de la Llíria medieval. Es tracta de quatre recintes, més o menys concèntrics, que mostren l'evolució de la ciutat al llarg de diversos segles de l'edat mitjana. En primer lloc, una fortalesa situada al cim del que avui anomenem la Vila Vella. Era l'alcàsser musulmà, del qual encara resten les bases de les seues muralles. Aquest castell inicial tenia una muralla que tancava la població de la Llíria musulmana. Amb l'arribada dels cristians el 1238, la ciutat és ocupada per nous pobladors i es fa una nova ampliació del recinte urbà cap a llevant. Els musulmans són expulsats fora dels murs i formen una moreria exterior. Posteriorment, aquest raval musulmà, juntament amb la jueria, quedarien inclosos dins de la ciutat a partir d'una darrera ampliació de les muralles cap al nord que deixaria el castell, finalment, dins de la ciutat. Miquel Sánchez Signes va mostrar detalladament les restes de cadascun dels fragments de les muralles i les seues ampliacions, les obres de recuperació dels llenços de muralla a punt de desaparéixer, els merlets, les barbacanes i els diversos portals que, a poc a poc, es van traient a la llum. Així és com van fent realitat la restauració arqueològica, però també intel·lectual i sentimental, d'una Llíria que, desdibuixadament, encara conserva al seu si, a l'interior de corrals, coves i racons, els fonaments medievals de la vila moderna. ⁠⁠⁠Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

⁠Quinta Temporada⁠ – Episodi 18 (⁠programa 56⁠) Autèntic Joc de Trons medieval a la Llíria de mitjan segle XIV narrat per Carles Asensi Torres. Presenta Joan Bell-lloc. Document edetà de l’arxiu municipal on tenen protagonisme Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l'infant Joan... i els prohoms llirians Bertomeu Urgellés, Bernat Llagostera, Ferrer d'Aitona i Jaume Gaçol... i on es constata que el nostre poble va estar a un pas de deixar de ser vila reial... +⁠Des d’ací, enllaç a SAVEX (Sistema d’Arxius Valencians En Xarxa)⁠: cal posar en l’arxiu a buscar: Arxiu Municipal de Llíria i el document a buscar: Pergamins. I així accedireu als 62 pergamins històrics de Llíria digitalitzats. +⁠Des d’ací entrareu a la revista Lauro 3⁠, pag. 251, «Catálogo de los pergaminos en el Archivo Municipal de Llíria», per Jesús Villalmanzo. ⁠⁠⁠Cròniques Edetanes⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb⁠

Amb l’historiador Juanjo Adrià. Introducció Joan Bell-lloc. Quinta Temporada – Episodi 17 (programa 55) "El mas de Casino estava situat a 2,5 llegües de Llíria (uns 12 km) i es trobava entre el Villar, Pedralba, les Alcubles i Llíria, aquesta més desplaçada cap al sud-est. Als camperols d'aquesta explotació agrícola els resultava una feinada anar i tornar a Llíria per als serveis de la parròquia o per a les qüestions administratives. A més, aquest enclavament havia sorgit per a la permanència dels treballadors dels camps del voltant, ja que estava molt prop de les masies més importants de Llíria. La Fardeta, el mas del Frare, el mas de Moia, l’Espinar (del monestir de Sant Miquel dels Reis), el mas del Jutge, la casa de Camp (dels frares de Portaceli) i moltes altres masies eren llocs on vivien tot l’any els masovers i eren grans propietats de terratinents de València o dels frares de Portaceli, dels quals depenia també la parròquia de Llíria. L'actual camí dels Frares és una mostra de la necessitat de connectar Portaceli amb les seues finques. La població de Llíria, en el 1510, era de 1.021 persones; en 1535 n'hi havia 868, per culpa d'una epidèmia; en 1596, n'eren 2641 i el gran bot es feu en el 1787,amb 7069 habitants. Aquest augment demogràfic va exigir l'augment de les terres de conreu i propicià la creació de noves masies. La majoria se servien de trulls per a obtindre el vi del raïm que es produïa en gran nombre d’hectàrees de la zona. La fil·loxera i el míldiu, a França, van estimular el conreu de la vinya en l'extens terme de Llíria. Es produïen vins de baixa qualitat i vi de past per a fer aiguardent. L’existència d’alguna font, la del Canyar, així com el pou fet el 1910, també ajudaven a l'extensió de l’explotació agrícola. A més de les masies hi havia els cellers, alguns dels quals encara romanen, com les bodegues de Casinos, les de Torres o les Vint-i-quatre. Tenien la funció temporal d'acollir els treballadors de temporada de les collites, la majoria dels quals eren d’Alcubles. El 1787, el clero de Llíria aconsegueix la creació d'una parròquia a Casinos, per les necessitats «espirituals». Estava dedicada a santa Bàrbara, protectora de tronades i pedregades. Un campanar marcava les hores i els rituals religiosos, com una mena de WhatsApp d’aleshores. La Constitució de 1812, de Cadis, recomana  la constitució d’ajuntaments quan arriben els nuclis a 1000 habitants, o quan és recomanable. El desgavell del regnat del «Desitjat», Ferran VII, que reprén l’absolutisme, el cop d'estat de Riego i la tornada a l’absolutisme, així com la Primera Guerra Carlista i la regència de M. Cristina són entrebancs que alentien la segregació de Casinos. Tanmateix, el motí d’Aranjuez, Espartero i la política dels liberals afavoreixen la segregació. Els límits del terme significaren una gran disputa que durà més de 20 anys. A Casinos, amb el 10% de la població de Llíria, li corresponien 2700 hectàrees, les quals quedaran en unes 400." Enric Llopis i Joan Bell-lloc ⁠Cròniques Edetanes⁠ ⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 16 (programa 54) Amb l'historiador edetà Francesc Rozalén. Introducció Joan Bell-lloch i Enric Llopis. Edició Vicent Galduf. “Hi ha dones entre nosaltres que no sabem com anomenar, si dones normals o monges, perquè̀ no viuen ni dins del nostre món ni fora”. Així descrivia el franciscà Gilbert de Tournai a les beguines l'any 1274. A les acaballes del segle XII, dins del triangle format per les regions de Flandes, Brabant i Renània, es crearen unes comunitats anomenades de "mulieres sanctae" i que al segle XIII prengueren el nom de “Beguinatges”. Eren uns espais habitats i governats únicament per dones de diferents estrats socials i econòmicament independents que portaven una vida religiosa en comú, però sense la clausura monàstica. Al segle XV arribaren també́ als territoris mediterranis de la Corona d’Aragó, on varen ser conegudes com a 'rescluses o beates', tant a Catalunya com al Regne de València. Aquest fou un moviment revolucionari per l'espiritualitat i l'autonomia que les beguines aconseguiren respecte al predomini social masculí, ja que es convertiren en dones independents que superaren el seu destí més habitual en aquella època: o casar-se i tenir fills, o ser monges. Les beguines podien treballar i canviar lliurement de vida, fins i tot si era per esposar-se. “El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnaude Vilanova…” Cròniques Edetanes Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 15 (programa 53) Introducció de Joan Bell-lloc. Presenta Miquel Martí. I amb la participació dels historiadors Ester Alba i Josep Lluís Arcón... El 2 d'octubre del 1811, els bancals de la Vallbona es van tenyir de sang. Napoleó tenia pressa per completar definitivament l'ocupació militar de les terres peninsulars espanyoles i la ciutat de València era, encara, una pedra a la sabata. La gent d'aquell temps no acceptava fàcilment la legalitat vigent que emanava del rei Josep, imposat pels francesos, tot i que obeïen molt gustosament els monarques borbònics, una altra nissaga tan francesa o més que Josep Bonaparte i imposada també per la força de les armes. Contradiccions a banda, l'emperador Napoleó manà al mariscal Gabriel Suchet l'ocupació efectiva de les terres valencianes i aquest general feu mans i mànigues per dur-ho a terme tan ràpidament com pogué. El teatre d'operacions prèvies va ser el Camp de Morvedre. Des de Sagunt, Suchet preparà la conquesta de la ciutat de València i, entre aquestes maniobres, va tenir lloc un combat entre les nostres tropes i les invasores al Camp de Túria, més concretament a la Vallbona. Era un terreny ideal, tot pla i creuat de séquies que impedirien el pas dels atacants. El 2 d'octubre del 1811, l'exèrcit francés avançà des de Sagunt, pel camí de Llíria, cap a Bétera i arribà a les Ventes de Vallbona, on començà l'enfrontament bèl·lic a banda i banda de la séquia de l'Alguasil. Hi va haver alguns punts de resistència, com el maset Vell o la torre de Bava, a l'Eliana, però ni séquies ni regadores impediren la desbandada total de les tropes espanyoles que, botant màrgens, cercaren refugi a l'altra banda del riu, a Riba-roja. D'altres, per Benaguasil, es van arrecerar dalt de les Rodanes, a Vilamarxant. Després vingué la derrota definitiva del Puig i, finalment, entrava Suchet triomfal a València on, per cert, va ser molt ben rebut. Aquest combat de la Vallbona tenia tanta importància estratègica que va ser dirigit personalment pel mateix Suchet, el qual, sense dubte, degué entrar a les Ventes, a la Pobla i a Benaguasil, on se li dedicà un carrer, el "raval de Suchet", la denominació del qual durà fins al 1827. Més tard, es canvià el nom per l'actual "carrer de les Ànimes", molt pròxim al Portalet o Portal Nou. Curiosament, la ciutat de València li va dedicar un carrer situat també vora el Portal Nou. El mariscal Suchet, ara ja distingit amb el pompós títol de "duc de l'Albufera", va deixar escrites les seues experiències bèl·liques en el conegut llibre, traduït al castellà, Memorias del mariscal Suchet, una referència imprescindible per a tots els erudits i historiadors que estudien el tema. Aquesta batalla de la Vallbona, tot i no ser coneguda popularment per la majoria dels habitants de la zona, ha estat profusament comentada i explicada pels historiadors de casa nostra. Sarthou, per exemple ja escrivia el 1917 que: "En 2 octubre 1811, el general Suchet vino personalmente aquí [a Benaguacil] a atacar a don Carlos O'Donell". L'any 1967, Vicent Genovés i Amorós, historiador i valencianista, especialitzat en l'època napoleònica, va editar una bella obreta titulada València contra Napoleó. Quan el llibre encara estava a la impremta, els redactors d'una revista local de Benaguasil, Amunt, van invitar-lo a fer una primícia del seu llibre i l'autor va redactar un petit article titulat: "El combat de Benaguacil, quan la Guerra de la Independència, 2 d'octubre de 1811", un text que podeu trobar als nostres webs de “Cròniques Edetanes”. En aquest llibre, Genovés segueix en línies generals les memòries narrades pel mariscal Suchet i diu... Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 14 (programa 52) Amb la participació de Juanjo Adrià. Narracions de Joan Bell-lloc i Vicent Galduf. Després de la primera part del pòdcast dedicat a la fàbrica de Ríos, on parlàvem de la industrialització de Llíria i de la instal·lació d'aquesta fàbrica de sacs, arribem al segon capítol amb el desenllaç on desenvoluparem altres aspectes relacionats amb aquesta indústria. Parlarem de la conflictivitat laboral, de la construcció de les Casetes Noves i del canvi que suposà, tot plegat, en la xarxa urbana de Llíria, ja que s'aturà l'eixample est-oest i es consolidà el creixement de la vila en direcció cap al parc de Sant Vicent. Al final del programa podreu escoltar, íntegra, l'entrevista a Juanjo Adrià que tingué lloc a la Ser el dia 25 d'agost proppassat. També podreu escoltar l'havanera de les Filadores de Llíria en una versió actualitzada del grup Corbella. I sense més preàmbuls, comencem el pòdcast... Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 13 (programa 51) Joan Bell-lloc parla amb Eduardo Jaime Tello Torres. Presenta i edita Vicent Galduf (Bon moment , abans o després d’escoltar aquest programa, per a recordar el nostre pòdcast vuité “La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”.) Gàtova és el sostre del Camp de Túria, situada a l'ombra del Pic de l'Àguila i a recer del Gorgo, que amb els seus vora mil metres és el punt més alt de la comarca. També és la vila pròdiga de les terres edetanes, ja que per un caprici de l'Administració Central, va ser inclosa en la província de Castelló el 1833, cosa que produí tot un seguit de problemes comunals amb els seus veïns de Marines i Olocau. Finalment, des de fa trenta anys, es va reincorporar a la nostra comarca, el seu lloc natural d'on mai hauria d'haver estat separada. Amb aquest programa que dediquem al poble, volem posar en relleu, també, el treball d'un fill de Gàtova, Eduardo Jaime Tello Torres, cronista de la vila, músic i cantant entusiasta que ha donat vida al manteniment del folklore local, que considerem també comarcal, i que té la seua màxima expressió el 24 de setembre, festivitat de la Mercé, patrona de la vila. Com a amant del seu petit país, Eduardo ha dut a terme una labor de recol·lecció minuciosa del tresor toponímic gatover i és això, precisament, el que exposarem en aquest programa de Cròniques Edetanes: Gàtova i els seus noms de lloc. Joan Bell-lloc ha mantingut una conversa amb Eduardo Jaime on presenta gradualment els principals indrets de la vila, especialment l'oronímia o noms de l'accidentat relleu de Gàtova: pics, serralades, coves, rotxas i collaos. També s'ha parlat de la hidronímia, és a dir, dels barrancs, fonts, basses. Després venen els camins i les construccions. Però deixem la paraula a Eduardo Jaime que ens guie pels racons del terme gatover. Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 12 (programa50) Amb la participació de Juanjo Adrià. Presenta Joan Bell-lloc. Edita Vicent Galduf. Hem arribat al pòdcast número 50 de ‘Cròniques Edetanes’ i ho hem volgut celebrar amb un amic nostre, col·laborador puntual en algunsprogrames anteriors (‘Els repobladors balears al Camp de Túria (1609-1650’ i ‘Els deportats als camps de concentració nazis nascuts al Camp de Túria i la Serrania’). Es tracta de Joan Josep Adrià i Montolio, doctor en història contemporània i llirià de soca-rel. Ha publicat nombrosos articles, sol o en col·laboració, en diferents revistes d'Història i Literatura. La seua tesi doctoral va ser: ‘La postguerra en un poble valencià: Llíria 1939-1953’. També és coautor de dos llibres emblemàtics del seu país petit: ‘L'atzarosa vida d'Enrique Blat: un empresari republicà del Camp de  Túria (1879-1951)’ i ‘La fàbrica dels sacs de Ríos: una indústria del passat llirià (1929-1974)’. Comuniquem als nostres seguidors que aquest últim llibre es pot descarregar gratuïtament des dels nostres webs de Cròniques Edetanes clicant al títol de la publicació. Joan Josep Adrià ha continuat investigant diversos aspectes d'aquesta emblemàtica fàbrica de sacs de Ríos, així com de tot un conjunt d'aspectes històrics i econòmics, de problemes, de la seua repercussió social i de les conseqüències d'aquest important centre industrial que durant dècades va marcar la vida laboral de milers de llirians, especialment de llirianes, i d'altres veïns dels pobles edetans. Fruit de tot açò va ser la publicació, juntament amb Amparo Castillo Mas, del llibre esmentat. Actualment, continua participant en diversos actes, presentacions i jornades en què exposa les conclusions i noves aportacions sobre el tema. Per això, hem mantingut una llarga i amena conversa amb ell sobre aquest assumpte que, per la quantitat d'informació, dividirem en dos programes. En aquesta ocasió, Juanjo Adrià exposa les línies generals de la industrialització a Llíria, especialment des de mitjan s. XIX fins a mitjan s. XX. I dins d'aquest apartat ens explicarà, fil per randa, l'aparició, el desenvolupament i el final de la fàbrica de Ríos, tot situant, enmig, fets històrics tan importants com la guerra del 36. Hem deixat per al pròxim programa dos aspectes que són conseqüència de la fàbrica de Ríos: l'aparició de les Casetes Noves i la conflictivitat laboral. I ja comencem la tertúlia amb el nostre convidat, Juanjo Adrià Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 11 (programa 49) Amb Miquel Martí (‘La Tertúlia‘ de Ràdio Pobla), Josep Jorge i Joan Bell-lloc. Avui parlem dels masos de la Vallbona i volem començar situant mentalment aquells que ens escolten. Al Camp de Túria, si més no, hi ha tres tipus de masos segons la seua posició. En primer lloc, tenim els grans masos del secà, com són els del Pla de Llíria o els del secà de la Pobla, així podem esmentar la Casa de Camp, la Casa de Carlos, l'Espinar o el mateix mas de Casinos; i a la Pobla hi havia la Casa Blanca, la Casa de Maquívar o el mas de Ximenes. Tota una altra cosa són els masets, petites casetes situades enmig de l'horta poblana amb quatre parets i un porxe per guardar les eines, l'haca i passar un parell de nits. Així tenim el maset d'Antimo, el mas de la Barraqueta, el maset dels Jaumets o l'antic maset del Grill. Per últim, cal esmentar un tercer grup que es troba "on comença l'horta i acaba el secà", com deia Raimon. Són els masos més importants de la Vallbona. Es tracta de grans masades, edificis complexos amb diversos habitatges, almàsseres, trulls, estables, corrals, cuines, pous, eres, etc. La seua posició és sempre la mateixa: a la vora de la séquia més alta, a la part de l'alter, on es junta l'horta i el secà, una posició ideal, ja que l'edifici està sempre en sec, però té l'aigua a la vora i no furta ni un pam d'horta. Ací podem esmentar tots els grans masos de Benaguasil, com el mas del Riu, el mas del Baixó, el mas de la Nòria, el mas de Noguera, el mas de Sampa i, dins de la Pobla tenim l'antiga torre de Cervera, la casa de Bernal, el mas de Tous, el mas de l'Apotecari, el mas del Canonge, la torre de Bava, l'Almassereta, el mas Nou i els mateixos nuclis de Benaguasil, l'Eliana, el Bàrio i les Ventes de Vallbona. Són sempre llocs secatius i sanitosos, alts, on corre bon vent i l'aigua està ben a prop. Així són els masos de la Vallbona... Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 10 (programa 48)... i la col·laboració de Sime Jordan. “Diuen, Joan-Carles Martí i Toni Mollà en el seu llibre que acaba d'aparéixer amb el títol irònic Sobretot que perda el Madrid, diuen que, textualment, el futbol forma part de la memòria dels nostres orígens. I bé, l'entrevista que escoltareu a partir d'ara mateix ve d'eixa acotació que fan Toni i Joan Carles. Jo vaig arribar a Llíria quan tenia onze anys, a finals del 50, i la meua referència, el meu espai, va ser immediatament el futbol. El futbol en aquella època dels xiquets molt menuts, com era el meu cas, eren les dos parròquies de la plaça de l'Assumpció i la de Sant Francesc, eren els aspirants que es deien aleshores. Després vam anar creixent i sobretot vam anar creixent amb unes certes referències que per a nosaltres eren sobretot del futbol. Per a altra gent les referències eren les del bàsquet a Llíria. I les nostres referències del futbol eren fonamentalment dos. Aquests dos foren futbolistes professionals com eren Sime Galduf i Vicent Navarro Pareja. Vicent vivia enfront del forn que tenien els meus pares al carrer Major, el forn de Sant Miquel, i molts dies Vicent jugava amb nosaltres, els xiquets, al carrer amb aquelles pilotes de drap o de paper que ens féiem nosaltres mateixos. Aquestes van ser els dos exemples més importants, ho he comentat moltes voltes. Un altre gran exemple per a nosaltres era Pedro García. Per a mi Pedro, a banda de ser un bon futbolista, és una de les millors persones que he trobat en la meua vida. I una altra quarta referència és Taroncher, amb qui vaig jugar encara en la segona refundació del club de futbol a Llíria i que per a la gent que aleshores teníem 17 i 18 anys, Taroncher era el nostre mestre. El que escoltareu a partir d'ara, com dic, és tota aquesta experiència. Experiències dels que érem uns xiquets, i com jo moltíssims més xiquets a la Llíria dels anys seixanta relacionades amb el futbol i jo crec que res millor que haver pogut parlar d'aquell temps, d'aquell futbol, d'aquella manera d'entendre la vida i el futbol amb Sime Galduf, una de les persones més importants per al futbol a Llíria i sobretot per a una generació com la meua, de joves que aspiraven a jugar al futbol d'una manera o d'una altra, tant des del punt de vista professional com des del punt de vista amateur, de tot. Per tant, espere que gaudiu d'aquesta conversa en la qual participa evidentment Sime Galduf, com a protagonista principal, i on està també el seu nebot Simó Jordan, editor del pòdcast. i on també estic jo, comptant tots tres l'experiència de cadascú i del futbol a la ciutat de Llíria. Espere que vos agrade.” Alfons Cervera Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 9 (programa 47) Amb Miquel Martí i 'La Tertúlia' de Ràdio Pobla Segons els lingüistes, la llengua és un fenomen humà que té dues cares inseparables, com una moneda. Per una banda, és un fet social: la llengua són acords que prenem entre tots els membres d'una comunitat lingüística. Un "got" és un "got" perquè tots estem d'acord. Els membres d'altres comunitats diuen "vaso, verre o glass". Però la llengua és també un fet individual: només jo dic les coses com les dic, amb les meues paraules i els meus sons; un altre usarà paraules diferents o sons diferents. La llengua és, per tant, un fet social i, alhora, un fet individual. Però al Camp de Túria som molt nostres i, entre aquests dos extrems hem situat el fet local i comarcal. Els sons i les paraules no són iguals a Llíria, a Benaguasil, a la Pobla o a Bétera. Diverses circumstàncies històriques i geogràfiques han produït unes variacions locals en el nostre català de cada dia. Són les varietats diatòpiques i diacròniques presents en totes les llengües del món. Sense tractar de profunditzar massa, en aquest programa radiofònic dirigit per Miquel Martí repassarem algunes de les diferències en la parla local dels pobles edetans; veurem diferències fonètiques: si a la Pobla i Bétera diuen /tɛ́rrɛ/, a Llíria i Benaguasil diem /tɛ́rra/; diferències morfològiques com "tingam temps" o "tenim temps". Però les diferències més sucoses les trobem al lèxic, on es mostra la diversitat d'origen dels pobladors que, des del s. XIII, han triat les nostres terres com a lloc de residència i repoblació. Finalment, cal esmentar que als tertulians i filòlegs de la comarca (Joan Bell-lloc, Toni Contelles, Ximo Pelejà i Lídia Julio) s'han afegit les veus d'algunes persones de fora que també han estudiat la nostra parla comarcal, com ara la doctora Maria Isabel Guardiola, especialista en la figura de Josep Escrig, un llirià que el 1851 ja publicà un gros diccionari "valencià-castellà" on recollí diversos "llirianismes", molts dels quals comentem en aquesta tertúlia radiofònica. La nostra intenció, en fer aquest programa, és donar una lleugera visió superficial de la riquesa lingüística, de l'estat de salut de la llengua i dels estudiosos que s'han fixat en les paraules que cada dia usem els habitants d'aquesta comarca. Esperem que açò done peu a l'inici i aprofundiment de més i millors estudis del parlar dels pobles edetans. Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb + Ací el vídeo de La Tertúlia de Ràdio Pobla

Amb Miquel Martí... i Manolo Miguel, Sime Jordan, Isma Cantó, José Miguel Ferrandis i Josep Pérez. introducció musical de Sime Galduf i pròleg d'Alfons Cervera... Quinta Temporada – Episodi 8 (programa 46) A principis dels anys setanta del segle passat, una història anava de boca en boca per terres edetanes on tots juràvem i perjuràvem que era verídica i amb ella vàrem créixer... "el maig de 1969 a la fase final del campionat d'Espanya juvenil en Sòria el bàsquet Llíria s'enfrontava al tot poderós Reial Madrid i en un final molt igualat Isma Cantó va driblar al pivot, després mític jugador, Rafa Rullán passant-li per davall les cames... el de Llíria aleshores era prou poqueta cosa mentre el mallorquí de l’equip blanc quasi fregava ja els dos metres... el base edetà va encistellar... però els àrbitres l'anul·laren xiulant uns inexistents passos que varen possibilitar que els de Madrid derrotaren als valencians injustament per tan sols un punt"... Llegenda urbana? Metàfora? Tant se val!!! La convertirem en el nostre ADN esportiu que reflectia l’esperit del club que s’havia creat trenta anys abans i que mig segle després continuava engrandint-se: la xicoteta nau del Bàsquet Llíria sempre plantant cara a tots els Goliats que s’han posat per davant en el seu viatge cap a Itaca... una mostra? Dies enrere, el maig de 2024 aconseguien brillantment un nou ascens ara a la LEB-Plata... i un 25 de maig de 1991, hui fa exactament trenta-tres anys, el club de Llíria tocava el cel apujant esportivament a la màxima categoria del bàsquet peninsular, l’ACB... Per això aquest programa en col·laboració amb Ràdio Pobla i que ara a continuació, complet, escoltareu en aquest pòdcast de Cròniques Edetanes... Miquel Martí comença a dirigir magistralment a aquest equip... Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 6 (programa 44) El 9 d'abril de 2024 el company incansable de Cròniques Edetanes JoanBell-lloc a setanta-dos anys esdevenia Doctor de la Universitat de València amb la seua tesi "Toponímia històrica de la Vallbona", un treball impressionant amb més de mil pàgines de saviesa i documentació d’aquesta subcomarca del Camp de Túria. D'ací aquest programa del nostre pòdcast en col·laboració amb Ràdio Pobla, emès en directe el 19 d’abril de 2024 que escoltareu a continuació i que també podreu veure a YouTube i a Facebook... Cròniques Edetanes⁠⁠⁠ ⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 6  (programa 44) + “Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles” amb Clara Rozalén. Pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’ ESTELLÉS, DE NOU, AL CAMP DE TÚRIA El 1924 nasqué a Burjassot el granpoeta Vicent Andrés Estellés i enguany moltes institucions i associacions valencianes i valencianistes commemoren aquest centenari. Nosaltres, matiners com som, ja li vam dedicar un programa de Cròniques Edetanes el desembre passat: "Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles". En aquell pòdcast, núm. 36, un grup de joves estudiants recitaven un recull de versos espigolats per Clara Rozalén on la ciutat de Llíria era la protagonista de diversos poemes estellesians. Ara és l'entitat Aula de Ciutadania la que, dirigida per Pep Jordan i representada per Paco Marín, ha volgut sumar-se al centenari del poeta de Burjassot. L'acte, celebrat el 25 d'abril, ha consistit en la presentació del llibre Una tendresa oculta, on el professor i poeta Jaume Pérez Montaner recull i mostra una memorable antologia de la millor poesia de Vicent Andrés Estellés. El ponent, amb un llenguatge lúcid i brillant, va presentar les seues vivències, la seua relació amb el poeta burjassotí i els motius que el van impulsar a publicar aquesta antologia estellesiana. Però deixem al mateix Jaume Pérez Montaner que ens conte de viva veu el seu relat. ........................... I després d’assaborir els pimentons torrats, moment d’escoltar una selecció de les intervencions posteriors de la gent... magranes, Llíria, premi d’honor de les lletres catalanes, repressió, paraules explicatives del propi Estellés en una entrevista de 1987, roses de paper, Montevideo... El públic pren la paraula... i Paco Marin, conductor d’aquest acte, posa el punt final recitant a Vicent Andrés Estellés... ............................. Fins ací les paraules de Pérez Montaner, el qual ens ha fet veure la profunditat i l'extensió dels poemes d'Estellés, admirat pels grans estudiosos de la literatura occidental, traduït a diverses llengües, però també un home senzill, fill de forners, molt pròxim als problemes i al llenguatge de la gent que l'envoltava, a la gent del poble. A continuació hem escoltat les aportacions de diversos membres del públic i les contestacions del ponent, amb la qual cosa s'han afegit nous aspectes relacionats amb l'obra i la vida d'Estellés. Així, hem conegut la concessió del premi d'honor de les Lletres Catalanes i la furibunda reacció dels propietaris de Las Provincias que el van acomiadar immediatament. Especial importància  han tingut les paraules de Paco Rozalén, el qual va posar damunt la taula el tema poètic de "les magranes", un element simbòlic que es repeteix sistemàticament en l'obra estellesiana i que creu íntimament relacionat amb l'experiència del poeta en les seues visites a Llíria, tal com ja es va posar en relleu en l'anterior pòdcast núm. 36. En resum, un Jaume Pérez Montaner ens ha presentat la vida i l'obra del més gran poeta valencià des d'Ausiàs Marc, un home "com qualsevol altre", que va saber retratar en vers les tribulacions, els conflictes i els sentiments de la gent del seu temps i del seu país, que és el nostre. Cròniques Edetanes⁠⁠ ⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 5 (programa 43) La guerra de Successió deixà profundes marques al Camp de Túria. Els seus habitants es van posar, indubtablement, al costat de l'arxiduc Carles, ja que aquest va ser l'únic que jurà els nostres furs. El borbó, com demostraren els fets, portava des d'un principi unes altres intencions: assimilar el nostre regne als castellans, per això mai no jurà els furs valencians. La gent dels pobles edetans veien en el borbó un perill i, juntament amb la resta de valencians, catalans i aragonesos, prengueren les armes per tal de defensar el seu territori d'un enemic declarat de les nostres constitucions i llibertats centenàries. La guerra acabà molt malament per a la nostra causa, amb pobles destruïts i cremats. Alguns, com Xàtiva, Vila-real i Dénia, són ben coneguts, però n'hi hauria molts més que han romàs en un silenci complet. També en terres edetanes  hi va haver una forta repressió. Ben conegut és el cas de la vila reial de Llíria, donada i regalada com a "justo derecho de conquista" al duc de Berwick. També coneixem bé el saqueig del monestir de Portaceli amb l'exili del prior i altres monjos. Però el mal d'Almansa fou molt més profund i afectà molts més llocs. Per això, en aquest pòdcast volem traure a la llum un cas tan oblidat com ignorat: el 1706, Pedralba és arrasada per les tropes de Felip V. Moscoso, el comandant borbònic, manà que fora destruït el poble de Pedralba, situat un poc més amunt de Vilamarxant, perquè els seus habitants havien pres les armes  i havien tallat el pont per tal d'evitar el pas de les tropes ocupants "aquel conglomerado petulante y necio de campesinos estaba convencido  de que la guerra debía estar sostenida por sus propias fuerzas y cada pueblo, como si fuera un campamento fortificadísimo, debía enfrentarse al enemigo. Por tanto, cuando tomaron las armas y atacaron al ejército borbónico lanzaron sobre sí el peso de la guerra y fueron castigados y sometidos a los ultrajes de las iras de los soldados".  (Text extret del llibre escrit en llatí: De bello rustico valentino, redactat entre el 1706 i el 1709 pel cronista botifler Josep Manel Miñana.) Cròniques Edetanes⁠ ⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 4 (programa 42) Els camins, i designis, dels humans són inescrutables... críptics, esotèrics, enigmàtics i atzarosos. Sibil·linament, els pensaments i projectes van del blanc al negre viatjant constantment per les distintes escales dels grisos i així, depenent de l'època i el moment, reafirmem o variem les nostres veritats irrefutables elevant, o llevant ràpidament, dels altars a les nostres muses espirituals... Per això, en aquest programa del nostre pòdcast narrem eixes històries viscudes a les terres edetanes buscant que els nostres oients puguen acolorir-les. Parlarem de sant Roc, de Sant Blai, de deïtats de la competència com pot ser el màxim responsable dels musulmans, de verges que primer desemparen i després emparen, i de Barrabàs i la Pixona... per acabar amb uns sants als quals varen emblanquinar en la seua pròpia pedra... històries verídiques amb les veus de Joan Bell-lloc, Enric Llopis i Vicent Galduf... Benvingudesi benvinguts, una vegada més a Cròniques Edetanes... Benvinguts i benvingudes a les gestes i emb olics d’alguns Sants, Verges i Arcàngels que van revolotejant pel cel d’Edeta... 01 Sant Roc, Sant Blai i Benaguasil 02 I el còlera li va donar el patronatge de Llíria a l’Arcàngel 03 Amor i desamor dels Sants de la Pedra i els Poblans de la Vallbona 04 Acomiadament celestial Ací hem tingut un resum dels sants, les verges i els arcàngels que, des de fa segles, moooolts segles, revolotegen per les nostres muntanyes i vigilen els nostres camps, que tenen cura de nosaltres i espanten virus, malalties i pestes, pedregades i sequeres, que de vegades es cansen i s'obliden de les seues funcions protectores, però en altres moments actuen amb rapidesa o fins i tot amb fúria. Els humans també interactuem amb ells, els venerem i els dediquem temples, ermites i ofrenes, els donem càrrecs honorífics, patronatges, títols, però també els oblidem i en busquem d'altres. Són els esperits edetans que, des de fa molts segles, viuen al pis de dalt de la Vallbona, a les muntanyes, als barrancs, a les séquies i al nostre riu. Els necessitem, i ells ens necessiten a nosaltres. Cuidem-los!!! Cròniques Edetanes Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Amb la participació de Manuel Sànchez Vidagany. Quinta Temporada – Episodi 3 (programa 41) Les falles són una interessant manifestació festiva que, a diferència d'altres festes, penetra en diversos camps de la nostra societat, com ara l'art, la música, la política, la moral i la ideologia. Són, per tant, un fenomen complex i canviant que ha anat adaptant-se a cada època i pensament de la nostra història.  Manolo Sánchez Vidagany ens fa una visió panoràmica, de Llíria estant, d'aquesta festa, dels diversos aspectes i dels diferents elements que la componen; com han arribat a introduir-se al món de les falles o com han desaparegut. La seua interessant exposició recorre els diversos barris llirians i els principals personatges que donaren vida a les comissions falleres. També fa una perspicaç aproximació al fenomen local de les bandes, com un element vertebrador de la gènesi fallera de Llíria. Heus ací la seua intervenció. Joan Bell-lloc Cròniques Edetanes Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 2 (programa 40) Amb la participació d’Alfons Cervera, Joan Bell-lloc, Carme Cardona i la narració històrica d’Enric Llopis... on narren uns fets dramàtics amb una connexió macabra: tots varen ocórrer al mateix punt geogràfic de la Vallbona, separats entre ells per poquets metres de distància... i recorden el malson, espant i amoïnament que visqueren les terres del Capiró de Jueu hui cobertes d'asfalt... ------------------------- Estrenem nova sintonia del pòdcast: Dansa dels oficis de Llíria, versió 2024 (del tabalet i dolçaina passem al violí elèctric) d'un antic ball edetà i realitzada pels músics José Ángel Jiménez i Encarni García Contreras. ------------------------- "Quan els esperits creadors donaren forma a la Terra, fent girar vertiginosament la matèria gasosa, un petit grup de dimonis rebels, opositors a les lleis de les constel·lacions, amagà per diversos punts de la superfície terràqüia uns indrets especials que mantenen sota el seu control exclusiu, fora de les normes del temps i l'espai que regien la resta del món. Els sofrits éssers humans hem anat descobrint i reconeixent aquests punts màgics a partir de doloroses experiències que, individualment o en col·lectiu, hem patit al llarg del temps. Aquests llocs, especials i maleïts, no segueixen cap norma cartesiana. Poden estar enmig de l'oceà, com el temut Triangle de les Bermudes, o en un immens desert, com les Dunes de Sossusvlei, a Namíbia, que en llengua africana vol dir "atzucac, carreró sense sortida". Poden estar amagats dins de la terra, com les Coves de Waitomo, a Nova Zelanda, anomenades també les Coves de les Lluernes, pels resplendors nocturns que provoquen unes cuques, o l'Ull Prismàtic, a Yellowstone, un llac vermell d'on ixen unes petites creatures termòfiles, verdoses i ataronjades. Però el que no hauríem sospitat mai és que també en terres edetanes, enmig de la Vallbona,  deixaren els esperits diabòlics un d'aquests llocs sinistres i malèfics, però on? Justament davall de l'asfalt del pàrquing d'un gran centre comercial. Ja a l'Edat Mitjana, aquest lloc s'anomenava el Capiró de Jueu, vés a saber quin horrible crim degué ocórrer enmig d'aquesta partida. Però és evident que el lloc necessita sang humana. Veïns, guardes, retors i escriptors ho certifiquen al llarg de la història: és un lloc maleït. Nosaltres hem pogut constatar l'espantós crim ocorregut ací el 1684, on el dissortat cos de na Valera Almeller va ser cruelment esquarterat i repartit entre la Pobla i l'Eliana, igual que el centre comercial. Així ho certificà mossén Thomàs de Salaberri, tal com escoltarem a continuació. Però la terra del Capiró de Jueu està assedegada de sang humana i molts altres crims han tingut lloc en aquest maleït punt que assenyalaren les forces malèfiques des de la creació de la Terra. Ja hem vist com l'escriptor Alfons Cervera va ser testimoni i narrador d'un altre fet espaventable que tornà a succeir ací ara fa prop de cinquanta anys. El cos d'un pobre mortal va ser també trossejat i escampat pels termes. Poc després, unes empreses capitalistes, tot amagant els horribles fets esmentats, soterraren en asfalt aquesta terra que no es veu mai saciada de sang, i li canviaren el nom, tot fent desaparéixer "el Capiró de Jueu", el qual dorm ara sota les rodes dels cotxes i sota les ofertes setmanals de dos per u. Però l'estigma diabòlic que jau sota l'asfalt no s'esborra per tan poca cosa; està viu, alena i, en qualsevol moment: txac!, pot tornar a seccionar la gola d'una innocent compradora de cap de setmana o pot capolar les parts nobles d'un confiat repartidor de refrescos en ple estiu, com li passà a la pobra Valera o al pobre jueu o al desconegut home mort dels anys setanta. Desconfieu, humans. Ja coneixem tres víctimes consecutives, a qui immolaran pròximament els malignes esperits del Capiró de Jueu? Seràs tu?" Joan Bell-lloc Cròniques Edetanes Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 1 (programa 39) Agraïm, des d'aquest pòdcast, a Juanjo Adrià la seua investigació, el seu calmat i profund estudi que ha tret a la llum un dolorós capítol de la història recent amb la mort i la vida com a protagonistes.    EDETANS ALS CAMPS DE CONCENTRACIÓ NAZIS Els fets que han dut a terme els humans –de vegades inhumans–no són sempre fàcils d'oblidar o d'amagar. Hi ha algunes persones que, anticipant-se a Sant Pere i al Judici Final, es dediquen a remoure papers, a proposar hipòtesis, a estudiar i comparar els fets que s'han realitzat en un passat remot o pròxim. No és el Judici Final, és el Judici de la Història. I Llíria té la sort de tindre actualment tota una plèiade d'historiadors experimentats i inquiets que no paren de remoure llibres i pàgines web per tal de traure a la llum personatges i fets aparentment oblidats, amagats o desconeguts. I avui és el doctor Juanjo Adrià el que ens exposa el fruit del seu treball d'investigació: 27 noms d'edetans del Camp de Túria i els Serrans que van ser víctimes de l'odi del feixisme, del nazisme i altres ismes que campen per Europa des de mitjan segle XX i que encara cuegen. Aquest historiador ens explica la mecànica freda d'una maquinària dissenyada per destruir la vida de tota una generació de joves europeus a causa, simplement, de les seues idees, diferents de les que ells volien imposar. Després d'una mirada panoràmica que va des del triomf del franquisme, amb els camps de refugiats a França, passem a la derrota de l'exèrcit francés, l'ocupació nazi i l'articulació de la Resistència, per uns, o l'internament als camps de treball alemanys per uns altres. És a dir, la mort per extenuació com a projecte final per als Rotspanien. Després d'aquesta visió global, Juanjo Adrià concentra la mirada en els casos concrets de dos llirians que passaren per aquesta dolorosa experiència i que ell presenta com dos models completament diferents: Miquel Portolés Cotanda i Josep Badia Agustí. El primer és un personatge amb molta repercussió política que va participar i va pertànyer a diversos moviments i partits de forta implicació social, tot ocupant càrrecs d'importància en aquestes organitzacions polítiques i socials. El segon, al contrari, és un home fosc del qual es tenen poquíssimes notícies. Un rellotge de butxaca, però, ens ha revelat la seua existència que ara, el doctor Adrià trau de nou, des de les clavegueres del silenci, a la llum de la Història. Té la paraula Juanjo Adrià... Cròniques Edetanes Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quarta Temporada – Episodi 11 (programa 38) El 13 de desembre de 2023 es compliren cent anys del naixement a Llíria de l'escriptor Pasqual Enguídanos Usach, més conegut a través de diversos pseudònims literaris, especialment el de George H. White. Ha estat considerat un dels millors escriptors de literatura popular del segle XX a la Península i l'iniciador de la ciència-ficció contemporània al nostre país, sent tot un referent a Europa. Si Pascual haguera viscut en un altre context social i polític, en contacte amb la literatura contemporània exterior i amb temps per a escriure de forma pausada, possiblement haguera pogut desenvolupar-se com un gran escriptor de novel·les. La seua sorprenent capacitat d'imaginació i la qualitat de la seua escriptura ho avalen. Aquesta commemoració del seu centenari és una oportunitat d'or que ha de servir per a continuar recuperant i valorant la seua gran obra i també perquè les generacions més joves tinguen l'oportunitat de conéixer i puguen llegir els llibres d'un escriptor que passà per la vida amb humilitat i desapercebut per als seus conveïns. Però, deixem que els que saben ens descobreixen a Pascual Enguidanos, un escriptor llirià internacional... Francesc Rozalén pren la paraula... + “George H White”: en el centenari del naixement de Pascual Enguidanos Cròniques Edetanes Podcast Cròniques Edetanes a Vilaweb