Ximo encenta el programa amenaçant a Joan i això serveix per plantejar el tema del programa. Maneres

de fer en la vida. Sabeu que hi ha un software de la polícia que sap si una amenaça és versemblant o no?

Però descobreixen que el millor detector de veritats era el gos d'una actriu que va treballar en Ximo.

I atenció a la teoria de Saphir and Whorf que parla sobre com la immersió lingüística ens afecta a la

configuració del cervell i en la manera en què definim el món. I això els porta a posar un exemple local

sobre com els valencians anem tirant i els catalans van fent. I com els valencians podem arribar a fer

diminutius fins a la dimensió d'un àtom. I després parlen del passaport bucal i la forma individual de

parlar de cada persona, segons les característiques de la seua boca o com posen la llengua.

Apareix el doblatge i les impostacions i amb ells Bogard i la pel·lícula Casablanca, que compte una de les

frases més cursis de la història.

I com que els joves consumeixen models linguístics molt semblants fa que estiguen perdent-se accents i

per tant riquesa. Qui mante la riquesa és la merla, perquè la merla del parc del Retiro i la del parc de l'oest

no canten igual. Tenen el seu ideolecte propi. I Joan i Ximo es pregunten si seran dos llengues diferents

com els que defenen que el català i el valencià ho són. I acaben amb el tema de les merles parlant que les

d'edat més provecta canten millor que les joves i per tant lliguen més.

I atenció perquè faltava el protocol Xibòlet de Ximo per saber si una persona parla la teua llengua per la

manera que diu una paraula. I es pregunten quin seria el nostre protocol Xibòlet.

I resulta que nosaltres diferenciem entre parla i llengua i els alemanys no i ahí queda això. I comencem a

parlar del ritme de les llengues. I es veu que el francés no té quasi ritmes diferenciats.

I com que parlen de ritme se centren en els tik tokers que tenen èxit explicant pel·lícules en un minut i de

la frustació de no poder arribar a tot. I per baixar el ritme resulta que agarren cançons famoses i les posen

més lentes amb un fenòmen que es diu l'slow rever. Els joves de la generació zeta també volen frenar el

ritme de vida. I és que ningú llig ja els missatges de wasahap.

I boten a la pel·lícula de Power of the dog, que és lenta. I diuen que Cumberbatch és un actor bestial, cosa

que els serveix per parlar de les interioritats de l'actuació i de la manera de dirigir dels directors i com

influeix en la interpretació.

Per al final del programa deixen un recorregut per la música de la història, segons l'espai pel que va ser

composada. Com vos heu quedat?

I atenció per que intenten definir que és l'any Fuster en un minut. A Ximo li sobra en 15 segons, encara

que recomanem la seua lectura o no.

I Joan acaba posant-li una medalla a Ernest Parra i a ell mateix per anar a fer un programa a la casa

Fuster, en directe, quan no feia ni 100 anys ni res.

I acaben amb una recomanació d'una sèrie australiana Upright, que és molt bona perquè els personatges

són fantàstics des del primer moment.

I el final, final, és una amenaça, en este cas, de Joan cap a Ximo.

--- Support this podcast: https://podcasters.spotify.com/pod/show/solanoitur/support