El 1909, Strauss estrenava l'òpera que tanca el cicle de la sang. I ho feia amb un hàbil llibret d'Hugo von Hofmannsthal sobre la tragèdia homònima de Sòfocles. Una òpera bàrbara, violenta i salvatge, i que prefigura la gran barbàrie europea de les dues guerres mundials.

Pedofília, necrofília i debat teològic. Aquestes són les tres constants de la tercera òpera de Richard Strauss i el seu primer èxit (i escàndol): l'adaptació operística del drama "Salomé" d'Oscar Wilde, estrenada el 1904.

Encetem un nou cicle, en aquesta temporada d'aniversaris rodons. I el centrem en Richard Strauss (1864-1949). El primer programa repassarà l'influx wagnerià en les dues primeres òperes del compositor bavarès, "Guntram" i "Feuersnot".

Una ràpida i sintètica mirada a l'obra de Puccini: els títols i les àries indispensables, amb els intèrprets de referència. Un programa guia per culminar el cicle dedicat al compositor de Lucca.

La culminació del treball de Puccini per a l'escena musical en una obra pòstuma, acabada per Franco Alfano i que posa damunt de l'escenari dues figures femenines contrastades: la cruel princesa Turandot i la innocent Liù, a qui Puccini va destinar els últims compassos de la partitura.

Tres òperes, tres, com aquells circs amb tres pistes: una tragèdia netament verista ("Il tabarro"), un drama espiritual ("Suor Angelica") i una òpera bufa ("Gianni Schicchi") de regust volgudament arcaic. Per no perdre-s'ho.

Amb regust d'opereta, aquesta òpera és una veritable delícia i una de les menys conegudes i programades del compositor italià. Estrenada a Montecarlo durant la Primera Guerra Mundial, conté unes melodies d'immarcescible bellesa.

Una òpera ambientada a l'Oest americà, quan el gènere western encara no s'havia imposat com a tal a les pantalles de cinema. Puccini hi va posar la primera llavor, en una òpera fascinant i paisatgística.

Com a bon verista, Puccini sempre va saber teixir i enfilar retrats precisos d'ambients, situacions i espais. En aquest cas, el Japó finisecular per a una òpera estrenada el 1904 i que va ser un fracàs estrepitós. Paradoxalment, avui és l'obra més representada de Puccini i una de les deu més habituals en les programacions d'arreu del món.

La quadratura del cercle: una òpera ambientada el 1800 i estrenada el 1900. "Tosca" és un dels drames més sagnants de la història de l'òpera. Puccini esculpeix amb precisió artesana el retrat d'uns personatges abocats a la tragèdia des dels inicis de l'obra, que adapta l'original teatral de Victorien Sardou.

Algú va dir que, després de "La Bohème" (1897), Puccini no va fer més que reescriure la mateixa òpera. La malèvola apreciació no ha d'impedir veure en la quarta òpera del músic toscà l'apoteosi del melodrama postromàntic, amb textures que van del verisme a l'impressionisme.

Després d'Auber i de Massenet, Puccini va ser el tercer compositor en adaptar la novel·la d'Abbé Prévost "Manon Lescaut". Estrenada a Torí el 1893, va ser un gran èxit. I l'arrencada de la galeria d'heroïnes que marcaran l'itinerari personal del compositor italià.

Marcat per l'esperit verista que impregnarà la resta de la seva producció, "Edgar" és el primer drama realista de Giacomo Puccini i el segon títol teatral, tot i ser, avui dia, una de les seves òperes menys representades.

Amb aquest programa, iniciem els monogràfics dedicats a totes i cadascuna de les òperes de Puccini. I comencem amb la primera, "Le villi", de regust innegablement centreeuropeu i amb una història que la posa en comú amb el ballet Giselle d'Adolphe Adam.

En aquest programa fem un repàs a vista d'ocell de la trajectòria teatral de Puccini i en tracem un retrat estètic i estilístic, des de "Le Villi" fins a "Turandot".

Giacomo Puccini (1858-1924) ha estat el darrer gran compositor d'òpera italiana i un dels més programats arreu. En aquest primer programa que li dediquem en ocasió del centenari de la mort, repassem la vida artística del músic de Lucca.

Tot i no haver cantat mai juntes, l'admiració que es professaven Maria Callas i Victòria dels Àngels era pública i notòria. En el que sí que van coincidir és en part del repertori i avui el repassem. I no sempre les comparacions són odioses.

Repàs d'algunes de les gravacions d'un repertori poc o gens habitual en la Callas de maduresa, per exemple Mozart o Wagner (cantats sempre en italià) i d'altres joies discogràfiques poc o mal conegudes de la llegendària artista.

Tot i que mai la va cantar sobre els escenaris, la Carmen de Maria Callas marca un abans i un després en la manera de concebre el personatge de Bizet. La repassem, juntament amb altres òperes franceses del segle XIX.

Verdi, Puccini, Bellini i Rossini, alguns dels autors que van fer de la carrera de Maria Callas un veritable referent en la manera de cantar i d'encarnar els seus personatges.