Una tarda a l'òpera

Un dels millors barítons de la seva generació, amb una vida llarga damunt dels escenaris i sempre militant de la coneguda com a "parola scenica" de Verdi. Precisament, el compositor italià ha estat el principal referent en les interpretacions d'aquest gran artista.

Va despertar passions arreu on cantava i molts li van bastir una rivalitat amb Maria Callas més exagerada que no pas real. Els qui la van escoltar en directe sempre han dit que les gravacions no han fet justícia a la seva veu poderosa, voluminosa i rica en harmònics.

Exemple prototípic de baix baríton o basso cantante, Raimondi exemplifica també les grans virtuts del "cantactor". I això s'ha demostrat en diverses col·laboracions cinematogràfiques, especialment el mític "Don Giovanni" dirigit per Joseph Losey el 1979. Però Raimondi ha estat molt més que això i ho explorem en aquest programa.

Tot i que el final de la seva carrera s'ha vist tacat per alguns escàndols, no hi ha dubte que estem davant del cantant d'òpera més cèlebre i mediàtic dels darrers cinquanta anys. A una veu de gran qualitat s'hi suma la versatilitat expressiva i la capacitat d'adaptar-se a diversos repertoris, que inclouen actualment la corda de baríton.

Soprano amb un timbre innegablement metàl·lic, la cantant sueca va ser l'artista referencial per abordar els grans papers de soprano dramàtica en òpera alemanya, especialment Wagner, sense oblidar Richard Strauss. Però el repertori italià també va ser proper a la gran Nilsson, com descobrirem en aquest programa.

Quan es parla del "baríton Verdi", un dels noms indispensables és el de Piero Cappuccilli, un cantant que va exercir art i mestratge arreu del món. "Macbeth", "Nabucco" o "Rigoletto" van ser alguns dels seus plats forts, sense oblidar els drames romàntics de Donizetti o algunes pàgines veristes.

L'altra gran Marilyn de la cultura nord-americana: la mezzosoprano Marilyn Horne va compaginar el repertori barroc i del bel canto rossinià amb pàgines de tall més dramàtic. I sempre amb un rigor tècnic i un domini inapel·lable del seu instrument.

El tenor lleoní per excel·lència. Florentí d'origen, Mario del Monaco és un cas clar de veu de bronze. Otello de referència, va marcar un abans i un després en l'assumpció del moro de Venècia titular de la penúltima òpera de Verdi. El verisme i alguns títols del bel canto romàntic van ser igualment puntals de la carrera d'un dels millors tenors de la seva generació.

El baix baríton búlgar Boris Christoff va ser l'intèrpret de referència d'un altre Boris: el Godunov, de la mà de Mussorgsky. Però també va fer-se seus alguns dels principals rols de baix d'òpera italiana, especialment de Verdi. En repassem la trajectòria vital i artística en aquest programa.

Carnalitat, cavernositat i sensibilitat marquen la trajectòria de la mezzosoprano italiana, una de les més rellevants intèrprets del repertori verdià. Fiorenza Cossotto, habitual al Liceu durant anys, és una cantant amb un timbre i color vocals molt característics.

Autoritat i tècnica, vesatilitat estilística i rigor conceptual. El baríton alemany va ser un dels grans cantants de la seva generació i va ser un artista molt compromès amb l'òpera i el lied, a més de l'òpera del segle XX. (Foto de © Harald Hoffmann / DG)

Segurament, el cantant líric que més ponts va passar en tota mena de gèneres musicals, no sempre operístics. La veu lluminosa, la presència carismàtica i la simpatia personals distingeixen el cantant operístic més mediàtic del segle XX.

Una de les nostres artistes més internacionals, amb un repertori ampli i versàtil i que sempre va ser fidel al seu estil. Tècnica i sensibilitat, de "Norma" a "Salomé", passant pel romanticisme italià.

Una ràpida i sintètica mirada a l'obra de Puccini: els títols i les àries indispensables, amb els intèrprets de referència. Un programa guia per culminar el cicle dedicat al compositor de Lucca.

La culminació del treball de Puccini per a l'escena musical en una obra pòstuma, acabada per Franco Alfano i que posa damunt de l'escenari dues figures femenines contrastades: la cruel princesa Turandot i la innocent Liù, a qui Puccini va destinar els últims compassos de la partitura.

Tres òperes, tres, com aquells circs amb tres pistes: una tragèdia netament verista ("Il tabarro"), un drama espiritual ("Suor Angelica") i una òpera bufa ("Gianni Schicchi") de regust volgudament arcaic. Per no perdre-s'ho.

Amb regust d'opereta, aquesta òpera és una veritable delícia i una de les menys conegudes i programades del compositor italià. Estrenada a Montecarlo durant la Primera Guerra Mundial, conté unes melodies d'immarcescible bellesa.

Una òpera ambientada a l'Oest americà, quan el gènere western encara no s'havia imposat com a tal a les pantalles de cinema. Puccini hi va posar la primera llavor, en una òpera fascinant i paisatgística.

Com a bon verista, Puccini sempre va saber teixir i enfilar retrats precisos d'ambients, situacions i espais. En aquest cas, el Japó finisecular per a una òpera estrenada el 1904 i que va ser un fracàs estrepitós. Paradoxalment, avui és l'obra més representada de Puccini i una de les deu més habituals en les programacions d'arreu del món.

La quadratura del cercle: una òpera ambientada el 1800 i estrenada el 1900. "Tosca" és un dels drames més sagnants de la història de l'òpera. Puccini esculpeix amb precisió artesana el retrat d'uns personatges abocats a la tragèdia des dels inicis de l'obra, que adapta l'original teatral de Victorien Sardou.