Santa Eulàlia

Barcelona i tot el país tenen un problema amb la manca d’habitatge públic, que condiciona greument tot el mercat. Arreu del Principat, el parc públic és de prop d’un 1,6% del total, molt per sota de la mitjana d’Europa, on hi ha ciutats, com Viena, on representa prop d’un 25%. L’urbanista i politòleg Eduard Cabré, també investigador sobre la qüestió i que ha estat tècnic assessor de l’ajuntament de Barcelona i, ara, del de Girona, explica que aquesta escassetat afecta directament el dret de l’habitatge. “Si disposem de molt poc habitatge públic, vol dir que disposem de molt poques eines per a proveir-ne les capes més vulnerables de la població. Els països que tenen més habitatge públic també fan moltes altres coses, però tenen un parc per a facilitar-lo a col·lectius que difícilment obtindran habitatge de cap altra manera”, explica.

El dibuixant Martí Melcion (Barcelona, 1995) és criat al barri de la Vila Olímpica, forjat a redós de la gran transformació urbanística dels anys vuitanta i noranta arran dels jocs olímpics, i diu que li costa de pensar cap barri que hagi canviat tant en tan poc temps. “La Vila Olímpica és un cas molt interessant, perquè hi va haver un moment on hi havia molta xarxa de barri, al principi de tot”, diu. Ara, en canvi, quan hi torna, li sembla que tot allò s’ha esfumat. La Vila Olímpica es va anar pensant cada vegada més pels guiris, i aquesta transformació n’ha canviat molt la fesomia, arrossegant comerços i negocis que han canviat. Orxateries que ara són bars normals i sense personalitat, centres comercials irreconeixibles i mig buits. Melcion parla fins i tot d’espais liminals, no-llocs. “Em conec molt bé el barri i sé perfectament quin local hi havia a tot arreu. El quiosc de tota la vida, per exemple, ara és un lloc raríssim ple de màquines espenedores”, diu.

La professora Carme Miralles-Guasch, catedràtica de Geografia Urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona i gran experta en mobilitat, diu que la xarxa de transport públic de Catalunya arrossega una assignatura pendent: una connexió sostenible entre les ciutats mitjanes del país. “Una de les debilitats del nostre país és la infraestructura ferroviària entre les ciutats mitjanes de Catalunya. Tenim unes infraestructures ferroviàries més o menys adequades entre el centre, Barcelona, i la perifèria. En canvi, entre les ciutats mitjanes aquests desplaçaments, aquesta connectivitat ferroviària és inexistent”, explica. No passa pas el mateix en llocs com els Països Baixos, on hom es pot desplaçar entre qualssevol ciutats sense passar per Amsterdam. “Nosaltres això no ho hem sabut ni pensar ni articular mai”, diu Miralles. Catalunya ho ha apostat tot a l’asfalt, però s’ha d’afanyar amb els raïls.

El geògraf Francesc Muñoz, director de l’Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona, avisa que hem construït les ciutats sense encaixar-les correctament al motllo de la terra. El paisatge se n’ha ressentit i, amb el canvi climàtic, ens en comencem a ressentir nosaltres. L’origen del problema és que l’articulació de les àrees metropolitanes, tot seguint el model capitalista, han desordenat el territori en funció de les necessitats de la distribució de la producció i dels productes. Això causa creixements que contravenen la natura i mimetitza les grans urbs occidentals. És un fenomen que el mateix Muñoz va batejar com a urbanalització en un assaig de 2008, Urbanalització. Paisatges comuns, llocs globals. “Tots els processos urbans, siguin de transformació o de nova construcció, es reproduïen dins i fora de la ciutat d’una manera similar, com si hi hagués una mena de receptes ja assumides que vas trobant en llocs diferents”, diu.

L’arquitecte Estanislau Roca, vicerector d’Infrastructures i d’Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya i professor a l’ETSAB, es declara enamorat de Barcelona fins al moll de l’os: “És una ciutat increïblement meravellosa, amb atributs que freguen la idealitat! Traspua mediterraneïtat, és cosmopolita, diversa, amb identitat i amb història”, celebra, entre recitacions de Joan-Salvat Papasseit. Tanmateix, reconeix que hi ha un problema: la ciutat ha fet un salt d’escala, les últimes dècades, i no hi hem reaccionat amb prou agilitat. Falta una clau perquè tot l’engranatge deixi de grinyolar: la governança metropolitana. “Un geògraf de referència per a mi, Giuseppe Dematteis, feia una analogia de la ciutat amb la xarxa neuronal de Ramón y Cajal, i deia: ‘Hem de saber governar molt bé la xarxa d’aquesta nova dimensió metropolitana per ordenar bé la nova territorialitat del fenomen urbà contemporani”.

Barcelona és la matèria primera de l’escriptor Xavier Theros (1963): ha retratat la ciutat en cròniques periodístiques sobre espais i costums perduts; ha impulsat projectes de memòria històrica; ha escrit assaigs com La Sisena Flota a Barcelona (la Campana, 2010), en què explica els trenta anys que l’armada dels Estats Units va estar-se amarrada al port, o la novel·la La fada negra (Destino, 2017), premi Josep Pla, sobre un episodi poc conegut de la història de Barcelona, la Jamància. Ara publica Aquí no dorm ningú –també amb la Campana–, una novel·la situada al Barri Xino de 1933. Theros parla de la ciutat amb realisme, però també sense catastrofisme. “Barcelona sempre ha tingut una llarga tradició de gent que diu que està molt malament, al llindar del col·lapse. Jo la veig com la resta de ciutats del continent europeu. Ens estem uniformant, els negocis cada vegada són més semblants a tot arreu, però és un procés global, no és tan sols de Barcelona”, explica.

L’arquitecte Pau Solà-Morales diu que no ha entès mai l’esperit negatiu que sovint embolcalla els discursos sobre Barcelona. “Jo veig una ciutat molt viva, potser una mica més apagada que no havia estat fa uns anys, perquè ha patit petits moments de decepció polítics i econòmics, però és una ciutat amb moltes capacitats i no les explica prou”, explica. Si un mal enravena una mica la ciutat és que els últims vint anys ha tingut una crisi de personalitat, perquè l’eufòria olímpica topà després amb una resposta contrària. “Això –diu– va generar una certa mala autoconsciència, com si fóssim culpables d’alguna cosa, i jo crec que segurament no ho érem tant”, cosa que no vol dir que la ciutat no tingui problemes que calgui resoldre. De tota manera, diu que aquesta pulsió en contra de la ciutat és un fenomen una mica internacional. “Aquesta mena de flagel·lació permanent que portem com a cultura a occident des de fa molts anys no li fa cap bé, a la ciutat”, afegeix.

L’escriptora Isabel Franc acaba de publicar Darrere les persianes. Breu història de les lesbianes a Barcelona, editada per l'Ajuntament de Barcelona, amb il·lustracions de Rosa Navarro. Ella mateixa reivindica que és probablement la primera vegada que s’escriu, aquesta història: el càstig per a les dones lesbianes ha estat el silenci, la negació, la invisibilitat. Els últims anys, però, l’impuls feminista ha facilitat la recuperació de la memòria històrica, i el llibre, idea de l’activista Maria Giralt, n’és un granet de sorra. “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”, diu Franc. Encara avui, diu, moltes dones grans encara han de tornar a l’armari quan perden la parella i han d’anar a una residència, per exemple. En aquest llibre, les autores hi exposen la seva versió, però també conviden més activistes i les noves generacions a explicar tot allò que resta per explicar.

Ferran Busquets ha treballat més de vint anys a la Fundació Arrels, l’entitat de referència en la lluita contra el sensellarisme a Barcelona. Fa uns mesos que en va plegar com a director. Diu que veu més gent que mai dormint al carrer, que la pobresa –abans, sovint, amagada– és ara visible per tots els racons de la ciutat. Arrels va atendre 3.062 persones sense llar a la ciutat durant el 2022, un 22% més que l’any anterior, i el 2023 en van ser 3.283, la xifra més alta de la història. Malgrat el desastre, la cosa més important que ha après Busquets tots aquests anys, diu, és que és possible aconseguir que un dia no hi hagi ningú dormint al carrer en aquesta ciutat. Fa dues dècades li semblava utòpic; ara, en veu el camí, però falta que hi hagi la voluntat sostinguda d’aconseguir-ho, tant per part de les institucions com dels veïns, diu.

Germà Bel (les Cases d’Alcanar, Montsià, 1963), professor d’Economia a la Universitat de Barcelona, diu que Barcelona està confosa, que no sap on vol anar. L’obertura a l’exterior que començà després de la dictadura i s’accelerà amb els jocs olímpics, que Bel descriu com “la sortida del Titanic”, tingué conseqüències que no s’han acabat de pair. “La ciutat està espantada de com d’oberta a l’exterior està, i, com és lògic, això comporta una sensació d’inseguretat i descontrol. Amb tota obertura et quedes més indefens, i la gent que se sent més insegura s’acaba sentint agredida i vol alguna cosa però no sap exactament quina és”, explica. L’única alternativa que s’ha plantejat fins ara, diu, és “convertir Barcelona en setanta-tres Manlleus, que era la idea de l’ajuntament de Colau, perquè et permet controlar-ho tot”. Segons Bel, però, la ciutat tenia massa energia per a sotmetre-s’hi.

Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord, porta molts anys vinculada amb el teixit associatiu i l’activisme al barri i en té ben pres el batec. “Al Raval sempre hi tinc la sensació de poble petit, per aquesta xarxa que es manté i que lluita, que intenta resistir malgrat tot el que passa a la ciutat”, observa. Ara, Raya troba que Barcelona està sobresaturada de soroll i de turisme. “És una ciutat hostil per a la majoria de gent que fa molts anys que vivim en barris que s’han transformat, i que cada vegada són menys aquells barris en què pots gaudir d’una ciutat amable”, explica. La veu despersonalitzada. El Poblenou, on viu, sembla a vessar de bars i restaurants. “Als qui hem fet l’opció de viure-hi durant molts anys, se’ns qüestiona de poder continuar en segons quins entorns”, lamenta.

Oriol Estela, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, diu que veu Barcelona com sempre l’ha vista, “una ciutat fantàstica, amb una ciutadania molt activa en el seu caràcter sempre reivindicatiu”. Ara bé, som en un moment de cruïlla en què “determinats fenòmens possiblement associats a l’èxit que ha tingut aquesta ciutat que estan arribant a un límit d’esgotament”. A la premsa i als plens municipals, s’hi debat sobre turisme, sobre seguretat, sobre immigració, sobre economia, sobre urbanisme… però Estela hi troba a faltar un debat determinant: la vertebració territorial del Principat. “Quin model territorial volem com a país? És la pregunta que no surt als debats, ni l’he vista quan s’ha parlat de les prioritats del nou govern, no ho veig als diaris, no ho veig enlloc”, lamenta.

L’arquitecta, urbanista i dissenyadora Beth Galí (Barcelona, 1950) va tenir un paper cabdal en les reformes que van transformar la ciutat durant el temps del batlle Pasqual Maragall, com a membre dels equips tècnics que l’assessoraven. Va treballar, per exemple, a l’Institut Municipal de Promoció Urbanística i dels Jocs Olímpics entre 1988 i 1992, on va impulsar les obres a Montjuïc, la Diagonal i la Vall d’Hebron. D’aquell temps, diu que n’hauríem de recuperar l’autoritat i la radicalitat. Ara li agrada passar hores observant l’orografia de la ciutat i escriure a l’ajuntament explicant què hi detecta. “Els dic: ‘Lluiteu contra un tsunami i no es poden prendre mesures per a tapar forats’. Van fent coses, però s’han de fer amb molta més radicalitat. Ara cal realment un cop de força important de l’Ajuntament”, apunta.

El comerç té un paper decisiu en l’aparença de les ciutats: per la diversitat, per la vitalitat, pel tipus d’activitat. Les grans metròpolis es promocionen amb la imatge de la seva silueta urbana, plena d’edificis històrics o gratacels, però allò que en defineix el caràcter, en realitat, són les plantes baixes. L’arquitecta Eulàlia Gómez Escoda, que s’ha dedicat a fer-ne recerca i té una tesi sobre el tema, explica que de vegades no en tenim prou cura. “Quan dissenyem aquests edificis, normalment pensem molt en què passarà a dalt i, en canvi, a baix pensem que ja vindrà algú que ho omplirà d’activitat”, diu, i és un error, perquè els establiments a peu de carrer són com la carn per a un esquelet. “L’any 1961, la urbanista Jane Jacobs ja explicava que les portes són com ulls al carrer, i que com més portes hi hagi en un tros de carrer, més segur i actiu serà. Més possibilitats hi ha que en algun moment hi hagi algú entrant i sortint”, explica. El petit comerç, per exemple, hi té un paper important, perquè articula una xarxa humana de contactes que, a banda de vitalitat, aporta confort i seguretat en la vida al barri.

Les petjades de la Barcelona franquista encara es poden trobar en molts mapes i problemes de la Barcelona actual. Avui, per mirar de desfer nusos, analitzem el llegat de Josep Maria de Porcioles, batlle de la ciutat durant el tram final de la dictadura, de 1957 a 1973. Durant el seu mandat hi va haver un creixement desmesurat de la ciutat, unes onades migratòries que es van gestionar malament i amb segregació, i es va engendrar una trama de corrupció urbanística amb l’especulació del sòl i una xarxa de grans empreses beneficiària que, encara ara, explica part dels problemes de l’habitatge de la ciutat. El seu biògraf, Josep Lluís Martín Berbois, també hi posa matisos, n’explica altres cares i remarca que va ser un polític homenot, més i tot que no pas un pur batlle. “Porcioles despatxava directament amb Franco, no parlava amb el governador civil i de vegades ni tan sols amb el ministre, parlava amb Franco, una cosa que no podia fer ningú. Aquestes imatges desgasten, evidentment, i era l’alcalde franquista”, recorda.

Sembla que hi ha consens que hi ha d’haver més verd a les ciutats. Més arbres, més plantes, més parcs, menys asfalt. Ho explica amb claredat Isabelle Anguelovski, investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Barcelona no té prou espais verds per metre quadrat”, lamenta. La xifra de verd per metre quadrat és de prop d’un 10%, mentre que la mitjana francesa, per exemple, oscil·la al voltant del 30%. L’objectiu, a parer seu, han de ser inversions en zones grosses per a reconvertir el gris d’infrastructures de carretera en pulmons verds al centre de la ciutat, com ara el Parc de les Glòries. Pot ser una manera a lluitar contra la segregació, perquè a les grans ciutats el verd també reflecteix la classe: els barris de renda alta solen tenir més infrastructures verdes i més recursos naturals, i els de renda baixa són sovint exposats envoltats d’autopistes i més exposats a la contaminació.

Com canvia el nostre comportament en funció de l’espai públic? En aquest episodi en parlem amb Oriol Marquet, doctor en geografia i ara, investigador al grup d’estudis de mobilitat, transport i territori de la Universitat Autònoma de Barcelona. Marquet considera que “quan fem polítiques que volen canviar el transport, ens orientem massa a conscienciar la gent” sobre com moure’s de manera més sostenible, però no entenem que el disseny del carrer determina molt quines decisions prenem per a desplaçar-nos. No és el mateix viure a Vallvidrera o a la Zona Universitària, per exemple, que en un carrer peatonal del centre on, a deu minuts a peu, hi ha a l’abast dels veïns moltes destinacions. Com que Barcelona és molt densa i té una mixticitat d’usos molt bona, en comparació amb altres ciutats europees, té unes condicions òptimes per al transport actiu, a peu o en bicicleta.

Sota l’asfalt i la vorera, mentre caminem, la ciutat amaga una altra ciutat. El metro, l’aigua, els refugis, les clavegueres, els pàrquings. La Barcelona subterrània. L’arquitecta Rosina Vinyes és qui se la coneix millor. Fa anys que va emprendre una recerca que primer va culminar en la tesi Barcelona oculta: la rellevància del subsòl en una gran ciutat contemporània, i que després ha continuat amb més investigació. L’impuls inicial d’explorar-lo el va tenir perquè, quan treballava a l’ajuntament, es va adonar que “sovint hi havia problemes que es complicaven pel desconeixement del subsol”. Els geòlegs, els enginyers d’aigua o els arqueòlegs, per exemple, en saben cadascú del seu àmbit. El problema, diu Vinyes és que, com que sembla invisible, no ha estat mai estudiat globalment –no tan sols a Barcelona. “No hi ha una visió conjunta”, lamenta.

L’escriptora Anna Pacheco (Barcelona, 1991) mira de retratar una ciutat amb perspectiva de classe: en aquest episodi reflexiona sobre la relació entre els barris perifèrics i el centre de Barcelona, de la vergonya pels orígens, de precarietat i aspiracions, i de llengua. Pacheco alerta d’una “elitització progressiva de la ciutat”, promoguda entre més per l’ajuntament de Jaume Collboni, que ara sospesa la idea d’obrir nous hotels als quals anomena singulars. Les narratives del poder polític parlen de talent i creixement; l’organització social i laboral s’esfilagarsa, substituïda, per la idea que “cadascú, individualment, curi o sani els seus problemes”, i, mentrestant, avisa, “cada vegada es fa més difícil viure amb un sou de 1.500 euros a Barcelona” i “no som tant lluny que ni tan sols amb 3.000 euros al mes no hi pugui viure ni Déu”.

La qüestió de la immigració s’apodera a poc a poc dels debats mediàtics. Hi ha xifres que ho expliquen: prop d’una quarta part dels veïns de Barcelona han nascut a l’estranger, i en les franges de població més jove la xifra es dispara fins prop de la meitat. A Catalunya, el 21% de la població és d’origen migrant, una xifra més alta que a la resta de l’estat espanyol i de les més altes d’Europa. Blanca Garcés, investigadora sènior de l’àrea migracions del CIDOB, considera que, si ara se’n parla més, és perquè una part de la població n’està preocupada, però sobretot per l’auge de l’extrema dreta, tant a Catalunya com arreu d’Europa. La crisi migratòria de 2015 ha deixat dues pors entre bona part dels ciutadans europeus: la por que es torni a repetir i, per una altra banda, la por que ara creixi l’extrema dreta. “Això determina els debats i les polítiques sobre immigració i que ens porta a tots a problematitzar el tema, a encaminar-nos cap a polítiques cada vegada més restrictives, que relacionen immigració amb criminalitat”.  Garcés defensa que se n’ha de parlar, d’immigració, perquè n’hi ha raons, i critica que els partits progressistes o proimmigració han estat poc hàbils, tant amb els discursos com amb les polítiques públiques. Els silencis i tabús, diu, són en bona part l’origen del problema actual. “La població ha canviat de forma extraordinària els últims vint anys. D’això se n’ha de parlar, de l’impacte d’aquests canvis se n’ha de parlar, de la relació entre aquest augment de la població i els serveis socials, també, de l’exclusió social al voltant de tot plegat se n’ha de parlar, i cal abordar-ho amb polítiques”, reflexiona. “Ens hem equivocat tremendament, aquí i a nivell europeu. En casos com França, Alemanya, Regne Unit o els Països Baixos, durant molts anys hi va haver aquesta por a parlar de determinades qüestions per no problematitzar la immigració, però aquest silenci és un dels factors que han ajudat l’auge de l’extrema dreta”, diu Garcés.