La gran stupa de Borobudur s'alça com una muntanya de pedra enmig d'un paisatge de volcans, a l'illa indonèsia de Java. Està considerada el monument budista més gran del món. Agustí Pàniker la situa al nivell de les grans construccions religioses de la humanitat, com els temples d'Angkor, a Cambodja, o el palau de Potala, al Tibet. D'acord amb el budisme mahayana, Borobudur representa el cosmos. És doncs un mandala arquitectònic, un santuari, un lloc de pelegrinatge. Ascendir per les nou plataformes fins al cim equival a un viatge interior cap al despertar. Borubudur, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor especialista en història i antropologia de les religions. També la Huasteca Potosina, a Mèxic, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges, i Lima, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Bagdad t'omple la boca pel sol fet de pronunciar el seu nom. Efectivament, tan sols dir "me'n vaig cap a Bagdad" il·lumina Irene Cordón, malgrat l'allargada ombra de dècades de guerra. Però en la ment de l'arqueòloga el conflicte armat es difumina per deixar pas a la ciutat de conte i, sobretot, a la capital del país que avui dia ocupa la llegendària "terra entre dos rius", Mesopotàmia. Superades les bombes, Bagdad torna a obrir-se, els seus carrers i places recuperen la vida d'abans. També els mercats, com el dels llibres de vell d'Al-Mutanabbi que fa bo el refrany: "s'escriu al Caire, s'edita a Beirut i es llegeix a Bagdad". Viatge a Bagdad, camí de la terra entre dos dius, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona. I també la cultura dels Lima, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i el letó, amb David Valls, lingüista.

Els ianomamis de l'Amazònia es miren amb reticència, amb desconfiança, el camí més llarg. Quan s'ha de comunicar la mort d'algú del chabono, el poblat, es dirà que la persona en qüestió s'ha desmaiat, se n'ha anat, que plora, o que s'ha escalfat i està furiosa. Si qui mor és una dona, diran: "Ha caigut una fulla"; si és un home: "Ha caigut una fletxa". Però mai s'aludirà directament a la mort. Fins i tot serà tabú pronunciar el nom de la persona traspassada per evitar ser víctima de la ira dels parents o del mateix difunt, que podria reaparèixer amb conseqüències nefastes. "El camí més llarg dels ianomamis amazònics", amb Adolf Beltran, periodista. I també els barris de Barranco i Miraflores, a Lima, el Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges; i el romànic de Collserola, amb Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog.

La mort sempre va ocupar un lloc destacat en l'ètica dels samurais, tal com recull el "bushido" (el camí del guerrer), el codi de conducta pel qual es regien. Per si hi hagués algun dubte, el "Hagakure", el llibre dels samurais, rebla el clau: el camí d'aquests guerrers del Japó medieval era morir. El samurai dedicava la vida a preparar-se per a aquest moment. De fet, havia d'estar a punt per morir en qualsevol moment i no hi havia forma més digna de fer-ho que en combat. Alguns samurais eren monjos i poetes alhora, perquè el seu codi ètic incloïa temperar la violència amb saviesa, paciència i serenitat. De tot plegat se'n desprèn el missatge: viu la vida i el present intensament. "Mushin, zen i saviesa samurai per a la vida quotidiana", amb Alexis Racionero, escriptor, doctor en Història de l'Art, llicenciat en Geografia i Història. Especialista en filosofia oriental, contracultura i el viatge de l'heroi. I també "Lima, Perú", amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Al capvespre dels equinoccis de primavera i de tardor, el 20 de març i 23 de setembre, Kukulkan, la serp emplomallada dels maies, baixa per les escales de la gran piràmide de Chichén Itzá, al Yucatán, fins a penetrar en la Terra. Es creu que el moment tenia a veure amb les fases de fertilitat de la Terra. Els sacerdots aprofitaven el fenomen astronòmic per significar el moviment del deu mitològic maia i indicar al poble que havia arribat el moment de la sembra dels camps. No en va els poderosos clergues posseïen coneixements avançats en matemàtiques i astronomia, fins al punt d'elaborar un dels calendaris més precisos de l'època, el "haab" de 365 dies per any. Això no va evitar, però, el col·lapse d'aquella civilització. Per la península del Yucatán, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges. Completarem el viatge amb una passejada iniciàtica per Lima, al Perú, amb Kris Ubach, i amb una reflexió sobre l'arxipèlag de les Txagos, amb el periodista i editor Sergi Ramis.

Vet aquí un viatge de Pablo Picasso a Gósol, poc conegut, però no per això intranscendent. Al contrari. L'estada del pintor vora el Pedraforca va ser fonamental per al naixement del cubisme. Així ho consideren alguns experts. L'any 1906 Picasso encara no era el nom que va revolucionar l'art del segle XX, malgrat que ja hauria fet els primers passos. Alguns a Montmartre, a París, d'altres pels vessants de la muntanya forcada, cosa que li va valdre el sobrenom de Pau de Gósol. Picasso s'hi va passejar amb el seu carnet català a la butxaca, on l'artista feia proves de color, apunts i esbossos per a pintures futures. "Pau de Gósol. Picasso al Pirineu" és una de les quatre propostes literàries de l'editor Enric Soler. Les combinarem amb una visita a Memphis, als Estats Units, amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i amb una passejada sonora per l'illa indonèsia de Borneo, amb la biòloga Eloisa Mattheu.

"No és cert que no hi hagi res, hi ha molt. Encara hi ha molts vestigis materials del que en el seu dia, efectivament, va ser la llegendària Troia." L'arqueòloga Irene Cordón viatja fins a l'enclavament de la ciutat homèrica per constatar que, efectivament, la llegenda amagava un pòsit de realitat. El mateix que, dècades abans, va intuir l'arqueòleg alemany Heinrich Schliemann quan va considerar la Ilíada un text històric, va adoptar-la com a llibre de capçalera i amb només set o vuit anys va exclamar: "Jo trobaré Troia." Schliemann sabia que la Ilíada, atribuïda a Homer, no era res més que el poema èpic de Troia, Ílion en llatí. Viatgem a Troia, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB. Completarem la jornada amb la visita a Graceland, amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i, al Perelló, amb l'excursionista, pedagog i viatger Joan Portell.

L'Alba i en Ricard sempre s'havien imaginat que Mongòlia era plana, una estepa verda, però cada dia acumulaven més de mil metres de desnivell. Va ser quan ja estaven pedalant que es van adonar que, com més s'acostaven al nord o a l'oest, més creixien les muntanyes i més colls havien de superar. En total han estat mil vuit-cents quilòmetres pedalats per una terra pelada d'indicadors i topònims, feréstega i remota, que requeria un gran compromís. "Era d'aquells llocs", diu l'Alba, "on pensava: 'Aquí no ens pot passar res, aquí no em puc torçar el turmell'." Per contra, a Mongòlia hi han trobat la llibertat de moure's en bicicleta per allà on han volgut. "Un país amb paratges que de tan salvatges et semblava viure al paradís." "Mongòlia en bicicleta", amb Alba Xandri i Ricard Calmet, cicloviatgers. Memphis i la llegenda d'Elvis Presley, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i la llengua yiakunte amb David Valls, lingüista.

Deu anys després de la Revolució dels Paraigües, Hong Kong ofereix recompenses a qui ajudi a localitzar-ne els líders fugitius. A canvi rebran una gratificació. Després de la prodemocràtica Primavera Asiàtica, esclafada sense contemplacions pel règim autoritari xinès, molts hongkonguesos se'n van anar. D'altres van desaparèixer i ningú sap on són. Sobta que al Hong Kong actual no vegis policies enlloc. Però no calen, les càmeres ho controlen tot. No obstant el règim policial imperant, hi ha qui afirma que Hong Kong s'està convertint en una mena de Nova York asiàtica, amb el permís de Shanghai i Singapur. O potser en una mena de Sodoma i Gomorra, abocada com està la ciutat als plaers i l'hedonisme fora de mida, com l'exclusiu afternoon tea de l'Hotel Península. Hong Kong, després dels paraigües, amb Francesc Miralles, escriptor i viatger.

A l'illa de Nova Bretanya, a l'arxipèlag de Bismarck, les restes de la Segona Guerra Mundial són evidents. Trobes tancs per tot arreu. Rovellats. Ferralla de canons i d'avions de combat. A Rabaul, l'antiga capital, fins i tot hi resta el búnquer de l'almirall de la Flota Imperial del Japó, Isoroku Yamamoto, artífex de l'atac a Pearl Harbour, durant la Segona Guerra Mundial. Yamamoto va triar Rabaul per la badia on s'ubicava. Vaixells i submarins hi quedaven a raser de l'enemic. El búnquer encara es pot visitar tot i que molts anys després, el 1994, Rabaul va quedar mig colgada per les cendres del volcà Tavurvur. Llavors la capitalitat es va haver de traslladar a Kokopo. Seguim viatge a Papua Nova Guinea, ens queda molt per explorar, amb Xavier Calvo, viatger. I amb "La viatgera de la Gran Anaconda en marxa", també ens aturarem a Memphis, Tennessee. A les "Cròniques americanes" de Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Quan en Xavier Calvo va tornar amb el poble mekeo a Papua Nova Guinea, va observar una nova estructura en construcció. "Això és una casa que t'estem fent per a tu", li van dir els indígenes. "És casa teva, perquè puguis venir quan vulguis". En Xavier es va quedar de pedra, però va seguir endavant amb el seu viatge. Els bosmun li van preparar una rebuda sorpresa. Aprofitant un revolt del riu Sepik, un grup de guerrers pintats i vestits per a l'ocasió el van anar a trobar amb una canoa guarnida. I uns dies després, amb els abelam del mateix Sepik, en Xavier va quedar meravellat per l'art d'aquest poble imprès a les tambaran (literalment, "cases dels esperits"), autèntiques obres mestres de l'arquitectura tradicional papuana, reservades per a les cerimònies. "Retorn a Papua Nova Guinea", amb Xavier Calvo, viatger. I una etapa més de la Ruta del Blues, a Clarcksdale, Lousiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

A l'Índia, el turbant és un símbol de distinció, especialment en col·lectius històricament guerrers o marcials. Aquest és el cas dels sikhs homes, malgrat que no tots els sikhs porten turbant ni tots els homes que en porten són sikhs. Un turbant blau indica que el portador pertany a un col·lectiu molt guerrer; si és blanc, a un de religiós, etc. A sota d'aquesta tela, s'hi amaga un monyo de cabells que els sikhs de la khalsa (fraternitat dels purs) no es tallen mai. És una de les cinc K o preceptes sagrats. El turbant dels sikhs, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor especialista en història i antropologia de les religions. "Clarcksdale, Louisiana", amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach, i "Les llengües africanes", amb David Valls, lingüista.

Nicòsia, diu Francesc Miralles, és l'última ciutat dividida del món. La capital de Xipre està, efectivament, partida per la meitat des que el 30 de desembre del 1963 el general britànic Peter Young va traçar amb un llapis la línia verda en el mapa que divideix la ciutat, des d'un extrem de les muralles venecianes fins a l'altre. Una línia que es va acabar allargant de costat a costat de l'illa, que s'ha perpetuat fins als nostres dies, i que va deixar els turcoxipriotes al nord i els grecoxipriotes al sud. Més que canviar de país, explica Miralles, travessar aquesta línia és com canviar de civilització. Un canvi de segle en pocs minuts. De passejos amb botigues de marca i luxoses cafeteries saltes a una ciutat d'aires otomans amb carrers estrets, teteries i basars. Nicòsia, amb l'escriptor Francesc Miralles; Schleswig-Holstein, amb el periodista i editor Sergi Ramis, i un tram més de la Ruta del blues per Louisiana, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

"Angola és una barreja de moltes coses", diu l'etnògraf Ramon Sarró. "És un país enorme en el qual jo diria que hi ha molta desesperació, però també molta esperança. És una barreja estranya de goig i de sofriment. Un país amb unes diferències socials abismals, molt preocupants." El doctor Sarró treballa intensament per recuperar les memòries d'un poble colonitzat. Per recordar el sofriment de la colonització a partir de persones que el van patir en les seves pròpies carns. N'és un cas Kimpa Vita, una profetessa que va intentar reconstruir el Regne del Congo de finals del segle XVII, al nord d'Angola, seguint una inspiració divina. Una mena de Joana d'Arc africana. El regne del Congo i els moviments profètics a Angola, amb Ramon Sarró, doctor en Antropologia. I "Les dones del blues" a Louisiana, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

Arkhangai vol dir al nord de la natura. Un lloc envoltat de muntanyes, rius, llacs i de molts arbres, que és el que et trobes, efectivament, quan arribes a aquest aimag (província) del centre-oest de Mongòlia. No en va té l'anomenada de ser una de les regions més belles del país... amb algun misteri. Enmig de la planura infinita, lloc de pas d'antigues caravanes de la Ruta de la Seda, s'hi dreça una roca solitària: la Taikhar Chuluu. Fa tants segles que és allà, batuda pel vent, la pluja i el sol, que tothom que hi ha passat a tocar hi ha deixat la seva empremta. Estampats als seus murs s'hi compten més de 150 inscripcions i signes en llengües diverses, incloent-hi els noms de personatges com Kublai Khan, Gengis Khan o Khutulun. Viatgem a Arkhangai, Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg. També al cinturó bíblic de Louisiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i a Vilcabamba, la ciutat perduda dels Inques, al Perú.

A Creta va començar tot. Bé es podria pensar, perquè al llarg dels segles, en aquest punt de la Terra, talment com un veler que solca el Mediterrani, hi van confluir comerç, cultura i història, i s'hi van barrejar llegenda i mite. Com en el rapte d'Europa, la princesa fenícia que dona nom al Vell Continent. On, si no a Creta, havia de brotar la cultura minoica, bressol de la grega i fonament d'Occident? Allà va regnar Minos des del seu palau laberíntic, a Cnossos, on hi havia també el catau del fatídic minotaure. Però res de tot això se sabria si no hagués estat per l'audàcia d'homes com Arthur Evans, l'arqueòleg que va ser capaç d'intuir una espurna d'història rere l'èpica de l'"Odissea" i la "Ilíada", els grans poemes orals atribuïts a Homer. La civilització minoica, amb Irene Cordón, arqueòloga. I una passejada pel "cinturó bíblic" de Louisiana amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Hi ha alguns indrets desconeguts de Catalunya que són autèntics espais de pau i tranquil·litat. Llocs on ésser humà i natura han recuperat l'equilibri per coexistir. Joan Portell els anomena "forats blancs". Tot i que no és rar que se sentin oblidats i, fins i tot, menystinguts. Torà, Biosca, Vallferosa, Os de Balaguer, Vilanova de la Sal, Alpens, Espolla o Rabós podrien servir d'exemple. Fins i tot el Fonoll, l'únic poble naturista de Catalunya, a la Conca de Barberà. Si bé alhora simbolitza una forma per recuperar un poble abandonat a través d'una estratègia innovadora i diferent. "Forats blancs de Catalunya", amb Joan Portell, excursionista, viatger i escriptor. I també Indianola, Louisiana, amb l'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach, i els espais naturals de Maliau i Danum a Borneo, Malàisia, amb la biòloga Eloisa Mattheu.

Després de 45 anys oblidat a les golfes, va reaparèixer el bagul que el príncep Emmanuel Adewale Oyenuga els havia deixat en custòdia fins que tornés a buscar-lo. Però no va tornar mai més. El príncep de Nigèria es va fondre en el silenci. Malgrat que els havia explicat la creença que hi havia al seu país que les caixes, baguls i maletes tancades no es podien obrir perquè a l'interior hi havia els esperits de la família propietària, la mare d'Ana María Briongos va decidir desvelar el misteri. I abans de morir va encarregar una missió a la seva filla: tornar el contingut del bagul als seus propietaris legítims. Era l'origen d'un llarg viatge en el temps i alhora geogràfic, que va portar Briongos fins a Nigèria en dues ocasions. La història del bagul misteriós, amb l'escriptora Ana María Briongos. Un ensurt de Kris Ubach, a la Ruta del blues que segueix per Louisiana; i l'amazig, amb David Valls, lingüista.

L'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach ens convida a recórrer els Pirineus de punta a punta i descobrir algunes de les seves històries més amagades amb "Pirineos, más allà de las montañas". L'entomòleg Xavier Sistach ens dissecciona a "Les aventures d'Ida Pfeiffer" la vida d'una altra gran viatgera i naturalista del segle XIX, a qui els seus contemporanis van arribar a comparar amb Ibn Battuta o Marco Polo. Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, ens fa una radiografia de l'estat de la natura a través de les observacions i reflexions contingudes a "Desemboscant". Sergi Monrabà ens aboca a una reflexió crítica sobre la nostra forma de vida actual a "Emboscats", la història compartida amb amics d'un intent de viure en el si del bosc, al Montseny. Són les propostes literàries d'Enric Soler, escriptor, editor i viatger i els seus "Rius de tinta".

Si fem cas dels grecs, que ho sabien tot, la paraula Balcans vol dir caos. I, certament, parlem d'un territori complex. No només ens ho diuen la geografia i l'orografia, també la història passada i recent, farcida de conflictes i de guerres. A tall d'exemple, fixem-nos en la Bòsnia i Hercegovina d'avui dia: "Una república, dues repúbliques, una policia, dos exèrcits, tres presidents." La religió, el nacionalisme exacerbat i l'odi ancestral fragmenten aquest petit estat del sud-est d'Europa des de fa segles. Tancar acords entre les tres comunitats que l'integren, bosnians musulmans, serbis ortodoxos i croats catòlics, és una quimera. L'única esperança és que les noves generacions, alliberades de les rèmores de la guerra, facin un cop de volant i siguin capaces de tirar endavant. Bòsnia i Hercegovina amb el viatger, periodista i editor Sergi Ramis. Vicksburg, Louisiana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i "El viatge més llarg" al Japó, vist pel periodista Adolf Beltran.